Violant Cervera, portaveu del Grup Municipal de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Lleida
“Una actitud impròpia d’un President de la Generalitat”, així ha qualificat l’exconseller d’Interior Joan Ignasi Elena al President Puigdemont per justificar el seu fracàs com a conseller i la seva sortida de to. Però aquest no és el tema. El que m’interessa és aprofundir una mica en l’expressió i compartir algunes reflexions sobre una concepció molt catalana de la institucionalitat o, fins i tot, de la política. Una concepció que, per mi, connecta amb una idea de servei i, també, de sacrifici que arrela en el catalanisme, com a mínim, des de la derrota del 1714 a Barcelona.
Hem construït una certa identitat nacional vinculada a uns herois màrtirs, que se sacrificaven com un acte d’honor. I d’alguna manera aquesta concepció romàntica del conflicte nacional porta a un cert fatalisme que, en resum, significa que l’important no és tant el fet de perdre com fer-ho d’una manera estètica i digna. I ens conformen amb una foto que reverenciem, encara que sigui la d’una derrota més.
Carles Puigdemont està canviant aquest comportament polític des de la construcció d’una altra, diguem-ho així, psicologia col·lectiva. La de la victòria. Encara que a alguns els interessi descriure l’acte de l’Arc de Triomf com un acte inútil, el que va protagonitzar el President la setmana passada en realitat va ser un acte de rebel·lia contra un Estat arbitrari. Però també de rebel·lia contra una concepció acomplexada d’acció política en defensa dels interessos de Catalunya. El President, com va prometre, va venir a exercir el seu dret com a càrrec electe al Parlament de Catalunya. Però un dispositiu policial desproporcionat, tant en el propi Parlament com en l’operació gàbia a tot Barcelona (quin nom més poc encertat!), van fer reconsiderar el seu objectiu inicial. I, el canvi de guió, ha comportat la constatació, un cop més, de viure en un Estat que no respecta la separació de poders i d’un poder judicial que prevarica saltant-se la llei d’una forma del tot impune. Poden agradar més o menys les formes però, el fet ha estat efectiu, i tant que ho ha estat.
En un sol dia, i no sense perplexitat per part meva i de la majoria, hem passat de la fotografia de la digna derrota que combinaria un Salvador Illa President i un Carles Puigdemont emmanillat, a una on el President Puigdemont guanya la partida a l’Estat i envia un missatge contundent: Encara som aquí! I jo m’estimo més el segon que el primer. Els efectes polítics i psicològics són radicalment diferents.
El nou President de la Generalitat quedava fora de joc; el conseller d’Interior, sobrepassat; Pedro Sánchez fent veure que no va amb ell i, el jutge Llarena, que encara espera que li expliquin què ha passat. Si això no és una victòria… Si el que pretenem és que l’unionisme ens ho reconegui, doncs ja podem esperar. Però tant se val que ho faci com que no, només cal comprovar com, després de la primera confusió, s’està obrint camí en l’independentisme una sensació de satisfacció poc dissimulada que convida a l’esperança. Perquè això és el que ens cal: esperança i no màrtirs. El President Carles Puigdemont és de lluitar. Ho ha demostrat al llarg de 7 anys d’exili. És de no rendir-se, i menys davant de l’arbitrarietat d’uns jutges que, atrinxerats en el Tribunal Suprem, han decidit prevaricar i desobeir l’Estat de dret.
Alguns, potser també en l’independentisme, s’estimaven més una imatge de derrota, digna, però derrota al cap i a la fi. Penso que, de vegades, l’únic sensat és no rendir-se, i això és el que ha fet i ens convida a fer Carles Puigdemont. Aquesta sí que és una actitud pròpia d’un President de la Generalitat de Catalunya.