Rosa Jové, regidora del Grup Municipal de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Lleida

Nova York, any 1874. Una assistent social és alertada d’una criatura torturada pels seus pares. La llogatera del pis, en una visita a l’habitatge havia pogut veure una nena amb greus ferides i que era brutalment apallissada. El relat era tan colpidor que l’assistent social, Etta Angell Wheeler, amb l’ajut d’una veïna, va entrar un dia a casa quan els adults no hi eren.

Allí s’hi trobava una petita de 9 anys, tan desnodrida que ningú li hauria fet més de 5 anyets, amb la roba trencada i bruta, que intentava netejar una paella tan gran com ella mateixa. Tenia una gran cicatriu a la cara que li anava des de l’ull fins la galta i que li havia fet la seva “mare” amb les tisores. Tanmateix, presentava morats, talls i ferides per tot el seu petit cos. Damunt la taula, hi havia un fuet amb tires de cuir amb el que la pegaven tot sovint. Mai havia sortit de casa i la tenien lligada a una cadena quan la deixaven sola. No recordava que ningú li hagués fet mai un petó. Es deia Mary Ellen.

Mary Ellen Wilson, també coneguda com Mary Ellen McCormack, l'any 1874

Res no es podia fer per ajudar-la. Les lleis de 1874 no contemplaven els drets dels infants. Per tant, Mary Ellen era propietat dels seus pares – tot i que eren adoptius – i podien fer amb ella el que volguessin.

L’assistent social, impactada pel cas, va saber trobar una estratègia legal, basant-se amb una llei vigent contra el maltractament animal, amb l’argumentació que els infants formen part del regne animal i aportant com a prova la cadena que la mantenia literalment “lligada com un gos”. Tot plegat, juntament amb les fotos de les seves cicatrius, es va poder retirar la custòdia als seus pares.

El president de l’associació pel maltractament animal, conjuntament amb l’advocat de la causa, van crear l’any 1874 ‘The New York Society for the Prevention of Cruelty to Children’ (NYSPCC)”, considerada la primera agència de protecció infantil, molt abans que la Organització de Nacions Unides formulés el 20 de novembre de 1989 la Declaració dels Drets dels Nens.

Molt camí s’ha fet des que els animals tenien més drets que els infants, però encara no n’hi ha prou.

A dia d’avui, la nostra societat creu que els nens i nenes gaudeixen plenament dels seus drets. Pensem, erròniament, que el fet de que es trobin escolaritzats, que s’hagi suprimit el treball infantil o que el maltractament estigui penalitzat per llei, ja acompleix amb els requeriments que es recullen a la convenció dels drets dels nens. I és cert que hem avançat molt en aquest sentit, però encara avui, al nostre país, com a molts països avançats, els drets dels nens i nenes es segueixen vulnerant d’alguna forma.

A tall d’exemple, podem assenyalar que molts pares pensen que és lícit castigar als nens amb una bufetada, si és per a educar-los, sense saber que està penalitzat per la nostra legislació vigent (tal i com recull l’article 154 del Codi Penal). Així, tenim la paradoxa que, un nen pot rebre una bufetada per no acabar-se la sopa, quan són els seus pares els qui estan fent quelcom il·legal i als quals s’hauria de penalitzar.

Tanmateix, hauríem de recordar, com diu l’article 15, que els nens tenen dret a associar-se lliurement. I quantes vegades els hi prohibim anar amb alguns amics! També tenen dret a la seva intimitat, a la seva correspondència privada (art. 16) i a expressar lliurement la seva opinió en els assumptes que els hi pertoqui (art 12). Sí, és evident que encara tenim un llarg camí.

Per això, cada 20 de novembre recordem que, un dia com aquest de 1989, es va aprovar la Convenció dels Drets dels Nens, que és, fins a data d’avui, l’acord de major consens internacional sobre deures civils i polítics que s’ha fet mai. Un acord que ha evitat moltes històries com la de Mary Ellen Wilson i que des de Junts sempre seguirem defensant.

Comparteix!