Violant Cervera, portaveu del Grup Municipal de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Lleida
Les commemoracions acostumen a celebrar victòries. En canvi, la nostra Diada Nacional recorda una derrota. De fet, la mare de totes les nostres derrotes perquè és des d’aleshores, fa 300 anys, que no hem deixat d’aspirar a la recuperació de la nostra plena llibertat com a poble. La majoria de nacions, pobles o estats celebren victòries, èxits o efemèrides vinculades a sacrificis col·lectius que van donar el seu fruit. A Catalunya no, i això ens fa estranys a l’èpica recomanable.
I si no fos així? I si són les derrotes les que forgen el caràcter dels pobles? I si el que celebrem és el miracle d’haver estat capaços de mantenir encesa una flama contra tot pronòstic, gairebé contra les lleis de la física?
No estic fent allò tant humà, i potser tan raonable, de fer de la necessitat virtut, ni que sigui per sobreviure. Ho dic plenament convençuda que aquella derrota de l’11 de setembre de 1714 s’ha convertit en la més gran de les victòries que els membres d’una Nació poden desitjar. La victòria de la voluntat. La victòria de la nostra voluntat de ser en el passat, en el present i per damunt de tot en el futur.
Això ens dona una força poc explicable per tots aquells que, des de la seva poc dissimulada perplexitat, no són capaços d’entendre per què tres segles després ens resistim a ser dissolts o assimilats; a formar part d’un record que la versió oficial de la història s’encarregarà d’esborrar amb caràcter definitiu.
La resposta és que no sabem, no podem i no volem. I el món no s’ho explica. La veritat és que a nosaltres mateixos ens costa explicar com dos poderosos estats, no han pogut extingir la nostra identitat. I com diria el president Puigdemont, encara hi som! Una esmena a la totalitat que impugna qualsevol intent d’acabar amb una identitat que ha sabut sobreposar-se a tots els embats; resistir tots els intents d’anorreament i adaptar-se a l’impacte sociològic de les diferents onades de catalans nascuts en altres indrets de la península i, ara, d’arreu del món.
El que celebrem quan recordem aquella amarga i cruel derrota, és la vinculació indissociable de valors que depassen l’expressió purament cultural per construir una cultura de la modernitat basada en una insubornable passió per la democràcia, la llibertat individual, el progrés i el benestar col·lectiu. Commemorem la nostra vigència com a poble, la nostra existència fèrtil, la permanència adolorida de la nostra lluitada llengua i sobretot, la voluntat incombustible de continuar contribuint, humilment però poderosament, a fer d’aquest món un lloc millor.