Violant Cervera, portaveu del Grup Municipal de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Lleida
El civisme en una societat és com quan tenim febre, un símptoma. Saps que alguna cosa no va bé quan notes que la temperatura puja. En societat, saps que alguna cosa no acaba de funcionar quan es parla de civisme. O millor dit, de la manca de civisme. A Lleida se’n parla, i molt. No hi ha conversa en què algú no faci notar que les normes de convivència, els bons costums i un cert sentit de l’educació pública no passen pel seu millor moment. Sorolls a deshores, deixalles pels carrers, escopinades a tort i a dret, cagades de gossos… Tots podríem fer una bona llista.
A ningú no se li escapa que aquestes normes no escrites, però perfectament conegudes i assumides pel conjunt de la societat, són un reflex de cohesió, de comunitat i d’integració. Per tant, quan no es compleixen, no es respecten o directament s’ignoren, com quan tens febre, has de fer alguna cosa abans que tot empijori i, si pot ser, amb urgència.
No val actuar com si no passés res, ni tampoc automedicar-se sense saber quina és la causa del símptoma. No val pensar que el propi cos disposa de les defenses suficients per actuar, ni tampoc medicar-se en grau de sobredosi, perquè podríem accentuar efectes secundaris no desitjats. Cal actuar, amb proporcionalitat, però amb tota la determinació.
A Lleida fa temps que la cosa està entre deixar passar el temps esperant que les defenses del propi cos social actuïn per si mateixes i el mal es curi sol o, en el pitjor dels casos, es torni crònicament suportable. I de tant en tant prendre alguna de les pastilles que tenim a la farmaciola de casa, sense voler saber del cert què és el que realment ens està passant, potser per por a la veritat. És veritat també que alguns voldrien anar d’urgències a les primeres dècimes, són els que es pensen que dramatitzant i fent estirabots les coses s’arreglen.
A Lleida, cal abordar el repte de la convivència cívica. No podem continuar fent veure que no passa res; que són les conseqüències lògiques i previsibles de la diversitat cultural, del canvi dels temps, de la tensió tradicional entre generacions; que és, en definitiva, una mena de nova normalitat a la qual ens hi hem d’acostumar resignadament. Vinguis d’on vinguis, resis el que resis… cal respectar els codis i conductes cíviques de què ens hem dotat.
No. Mai. En cap cas! El civisme és símptoma de salut social. És carta de presentació de cohesió i d’equilibri entre diferents. És mostra de la voluntat de cada individu de transcendir-se a si mateix per convertir-se en comunitat segura, pacífica i ordenada. Quan passa això, tant és d’on sigui cadascú i els costums als que obeeixi en privat, perquè sap que el respecte que rep és el que ofereix.
El civisme no és negociable. És exigible sempre i arreu. I és l’Ajuntament qui ha de saber fer-lo respectar; el que ha de ser pedagògic amb el nouvingut que pot desconèixer els usos i costums i el que ha de ser rigorós en la seva exigència i aplicació en l’espai públic, en l’espai de tots.
Ni pot mirar cap a un altre costat, ni pot justificar cap conducta incívica, per lleu que sigui. I ho ha de fer informant activament i sancionant amb exemplaritat, quan sigui el cas. Per cert, a Lleida la febre no està baixant.
