Violant Cervera, portaveu del Grup Municipal de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Lleida
Quina és la raó que justifica el buidatge cultural de Catalunya? Quina finalitat persegueix laminar a poc a poc les nostres tradicions? Què hi ha darrera aquesta voluntat d’invisibilitzar allò que hem celebrat al llarg de dècades i que forma part de la nostra història i, per tant, de la nostra manera de ser? Quins beneficis aconseguirem desdibuixant-nos en aquesta globalitat? Puc tenir-ne una opinió i, sincerament, penso que és un error.
Un gran error que mina la nostra singularitat i la diferència enriquidora que els catalans aportem a aquest món globalitzat. L’assimilació i uniformització cultural ens converteix en minoria a casa nostra i alimenta un fals cosmopolitisme de franquícia.
Les tradicions populars són l’expressió d’una manera de veure i d’entendre el món, que ens vinculen amb els nostre passat però que també són capaces d’evolucionar i adaptar-se als nous temps. Sense ser ni millors ni pitjors. Som, i som com som, i si no ens expliquem nosaltres mateixos, qui ens explicarà?
Fins i tot, perquè si no ho fem, convertim la necessària integració dels immigrants en un acte administratiu, sense cap ànima ni arrelament, sense cap sentit real ni profund. Com s’integraran si no saben ni qui som?
Podria anotar moltes raons que poden voler justificar aquest buidatge cultural, però només en destacaré una. Una volguda voluntat de pèrdua d’identitat nacional sota l’argument que una part de la nostra cultura és quelcom desmodat. Em sap greu ser tan crua però és el que penso.
Però, per què ens acomplexem del que som? Sovint ens volen avergonyir fent-nos creure que les nostres tradicions responen a una mentalitat anacrònica, tancada, poc viatjada o gens moderna. Com si ens haguéssim de desfer de tot aquest llast que, per alguns, representa el nostre passat per encarar un futur que serà millor si no és tant clarament català.
Sort en vam tenir de la determinació dels protagonistes de la Renaixença al S. XIX, també la lleidatana, que va significar la recuperació i el redreçament de la cultura catalana que ens van fer avinents els valors del nostre passat.
I ara, cal saber trobar la combinació entre tradició i modernitat, però mai la modernitat ha de passar per l’anihilació dels trets identitaris. Passa, per exemple, amb la Diada de Sant Jordi, que alguns volen que sigui també la Diada de Sant Jordina; amb el Nadal sense pessebre i els Reis Mags que alguns cops són magues; i passa amb la transformació de les pubilles en ‘joves referents’.
I també passa, quan passeges per la ciutat de Lleida on cap turista no identificarà mai que es tracta d’una ciutat catalana, perquè la senyera només figura en els edificis oficials al costat de l’espanyola… ni la Plaça Catalunya llueix una senyera. I passa, i passa fins a la desaparició dels nostres signes d’identitat.
Si descatalanitzem Catalunya i renunciem al nostre passat, al que hem estat i el que som, acabarem perdent la Nació. Però, també hi ha una alternativa a la resignació, que és enfortir les nostres arrels, difondre-les i projectar-les arreu perquè també puguin ser compartides. I, la llengua i la cultura tradicional, en són el pal de paller!
