Violant Cervera, portaveu i candidata de Junts per Catalunya a la Paeria de Lleida
"La Diada ens interpel·la a tots, perquè el futur de Catalunya no hauria de ser una qüestió que decideixin els altres”
L’11 de setembre no és el Dia de Catalunya, és la Diada Nacional de Catalunya. El dia en què els catalans commemorem la derrota davant les tropes de Felip V, que van acabar amb els nostres drets històrics amb els diferents Decrets de Nova Planta.
Cada 11 de setembre, els catalans sortim al carrer per a reivindicar-ho, amb accents ben diferents; i molts sortim per reivindicar la independència de Catalunya.
Però no tothom reivindica el mateix. Altres només celebren la Festa Nacional. Ara bé, potser si analitzem bé les dificultats que viu el país, ens podem posar d’acord, independentment del que cadascú pensi sobre la independència: volem viure millor?
Volem viure millor amb els recursos que generem? Volem millors serveis públics amb menys llistes d’espera, escoles amb els recursos necessaris, una atenció a la dependència digna i uns serveis socials capaços de donar resposta a una societat que ha canviat profundament?
Volem trens que funcionin i arribin a l’hora? Volem infraestructures dignes d’un país que aporta molt a l’economia de l’Estat? Volem un finançament que no ens empobreixi dia a dia. Volem poder invertir més en recerca, tecnologia i innovació? Volem carreteres que no estiguin permanentment saturades i que provoquen accidents?
Volem poder canviar la fiscalitat i fer-la més justa, no només per a les empreses i els autònoms, sinó també per als ciutadans?
Volem que la riquesa que generem es quedi aquí i es tradueixi en més diners a les butxaques de la gent i en millors serveis?
Volem poder viure plenament en la nostra llengua pròpia, el català, sempre i a tot arreu: a l’escola, al metge, a les residències, als restaurants i davant de qualsevol administració?
Volem poder decidir quanta immigració podem assumir, en funció de les nostres necessitats i capacitats? Volem decidir com la integrem, com garantim que no es poden tenir drets sense complir amb els deures i com assegurem que els serveis públics no es col·lapsin?
Com podem resignar-nos a tenir els mateixos serveis de quan érem 6 milions si ara ja en som més de 8? I, segons el Govern, ens hem de preparar per ser-ne 10? De debò? Com? Amb quins recursos?
Si la resposta a totes aquestes preguntes és afirmativa, és aquí on la Diada recupera tot el seu sentit. Perquè l’11 de setembre no és només el record dels fets de 1714. És la reivindicació d’una voluntat política que ve de lluny: la voluntat de Catalunya de poder governar-se i decidir sobre el seu futur.
La Constitució de 1978 va néixer després de 40 anys de dictadura amb els sabres a la porta de les institucions. I es va fer una transició que, per a molts, va estar tancada en fals. Va saber repartir unes competències que, si bé establien uns límits, l’Article 150.3: l’Estat pot dictar lleis d’harmonització de les disposicions normatives de les comunitats autònomes, fins i tot en matèries atribuïdes a la seva competència, quan ho exigeixi l’interès general, tancava la porta a unes competències sobiranes.
Això implica viure en una nació políticament limitada. I no és només una qüestió de diners o de competències sinó que, també és una qüestió de llibertat.
Encara avui hem de discutir si una estelada pot entrar en determinats espais públics i, sobretot, continuem sense poder exercir amb normalitat un dret que hauria de ser elemental en qualsevol democràcia: decidir quin volem que sigui el nostre futur.
Per això, per a alguns, la independència serà la resposta. Per a d’altres, no ho serà.
Però potser aquest 11 de setembre ens podem fer tots una pregunta molt més senzilla: Com viuríem si poguéssim decidir sobre allò que afecta la nostra vida?
Si els recursos que generem permetessin tenir millors serveis; si poguéssim decidir les infraestructures que necessitem; si poguéssim adaptar les polítiques fiscals i econòmiques a la nostra realitat; si poguéssim gestionar els reptes demogràfics i migratoris d’acord amb les nostres capacitats; si poguéssim viure plenament en català; si poguéssim decidir, en definitiva, què volem ser i com volem viure.
Potser aquí és on la Diada ens interpel·la a tots. Perquè el futur de Catalunya no hauria de ser una qüestió que decideixin els altres. D’igual manera que a casa nostra decidim nosaltres i no el veí. I això, siguem o no independentistes, és una pregunta que cap català hauria de deixar de fer-se.
Bona Diada Nacional de Catalunya!
