Violant Cervera, portaveu i candidata de Junts per Catalunya a la Paeria de Lleida
Després dels mesos d’estiu, que haurien de servir per descansar en família, viatjar, retrobar amics i viure els pobles i les ciutats amb una certa harmonia, a Lleida no ha estat ben bé així. Hem tingut molta calor i hem tingut massa baralles. Baralles que, a mesura que avançava l’estiu, han anat pujant d’intensitat i d’agressivitat. Com la del Parc sobre les Vies, amb més d’un centenar de persones implicades i armes blanques incloses, davant la preocupació i la por de molts veïns.
I ara comença el curs polític. A Catalunya, amb l’Onze de Setembre, la Diada Nacional.
I aquesta setmana ens hem llevat amb els cartells institucionals que ens recorden la data. Els he mirat i he pensat: això és el cartell de la Diada? Perquè si algú no sap què és, difícilment ho endevinarà.
I això també té una conseqüència que potser no estem valorant prou. Si parlem de cohesió, d’integració i de treballar la identitat amb les persones que arriben al nostre país, què els estem explicant si ni tan sols hi posem els nostres símbols? Com volem que una persona nouvinguda conegui Catalunya, la seva història i allò que compartim com a país si nosaltres mateixos amaguem allò que ens identifica?
La identitat també s’explica. I els símbols en formen part. No podem demanar que se sentin part d’un país si els elements que expliquen aquest país desapareixen dels espais on més haurien de ser visibles.
En el cartell presentat, no hi ha cap senyera. Només unes empremtes sobre un fons groc que, segons explica el govern i l’autor, volen evocar la llegenda de Guifré el Pelós i els dits tenyits de sang que haurien donat origen a les quatre barres volen expressar la idea que cadascú contribueix a construir la bandera (ara hi posaria una emoticona amb la cara tapada).
És una opció artística, evidentment. Però hi ha un petit problema: la Diada no és una festa major, ni un festival, ni una campanya d’estiu de la Generalitat i el cartell no ha de guanyar un concurs de disseny.
La Diada és la Festa Nacional de Catalunya. I una festa nacional té una Nació al darrere. I les nacions tenen símbols.
La llegenda de Guifré el Pelós és això: una llegenda. Però la primera mostra coneguda de l’escut català es troba, de fet, en el sepulcre romànic de Ramon Berenguer II, mort el 1082. I aquí és on em pregunto: per què el “Govern de tothom” vol diluir els símbols? Quin és el veritable motiu?
La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya després del seu restabliment democràtic va ser precisament la Llei 1/1980, de 12 de juny, que declarava l’Onze de Setembre Festa Nacional de Catalunya. I va ser aprovada per unanimitat. No és, per tant, una celebració d’uns quants ni una data que depengui de qui governa. És la Festa Nacional de Catalunya. I la senyera no és un símbol d’uns quants. És la bandera del país.
La nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres símbols formen part d’allò que som. Formen part de la nostra identitat. I ho hem de reivindicar sense complexos.
Perquè la pluralitat ens obliga a no deixar de ser catalans. La modernitat ha de visibilitar la senyera. I “un governar de tothom” significa no convertir Catalunya en una cosa neutra, sense història, sense símbols i sense identitat.
Per això em preocupa el cartell. No pel cartell. Em preocupa el que simbolitza. Perquè no cal prohibir els símbols per fer-los desaparèixer. També es poden anar traient de mica en mica dels llocs on haurien de ser presents. I això sí que és una desnacionalització encoberta.
Aquest Onze de Setembre, fem que la senyera es vegi als carrers de Lleida. Que tots aquells que han vingut de fora sàpiguen que han arribat a un país que es diu Catalunya, que té una història, una cultura, una llengua i uns símbols que ens identifiquen.
I si el Govern no ha volgut posar la senyera als seus cartells institucionals, posem-la nosaltres als nostres balcons. Fem-la visible. Amb orgull, amb naturalitat i amb la voluntat de reivindicar allò que som.
Perquè la identitat també s’explica mostrant-la. I aquest Onze de Setembre, a Lleida, que la senyera ens recordi a tots, als que hi hem nascut i als que hi han vingut, quin és el país que compartim: Catalunya.
Com a proposta final al govern: que cada entrada de la ciutat llueixi sempre una senyera ben gran.
