Violant Cervera, portaveu i candidata de Junts per Catalunya a la Paeria de Lleida

Que el món està canviant ràpidament és una evidència. Que cada cop hi ha més precarietat, que costa més arribar a final de mes, que falta habitatge, que creix la inseguretat i que els moviments migratoris no estan ben gestionats… també ho veiem, ho vivim i ho patim.

I quan la insatisfacció creix, s’encomana. I arriba el desànim.

Quan era jove, no en tenia ni idea de política internacional. De fet, només n’estaven al cas els qui llegien premsa internacional. Ara tot és diferent. Les xarxes dominen les nostres vides i l’algoritme ens manté informats de tot el que passa arreu del món. Del malestar, de la violència al carrer, de les campanyes electorals i dels resultats de països que tenim a milers de quilòmetres.

Aquesta sensació s’encomana encara més perquè aquí, a casa nostra, les coses tampoc no van bé.

Rodalies no funciona. No hi ha prou habitatge i les polítiques que s’apliquen no ajuden a posar-ne més al mercat. Les aules estan desbordades de problemes. Els serveis sanitaris estan saturats i falten professionals. La gestió de la immigració ha estat nefasta. Cada cop hi ha més persones que no arriben a final de mes, malgrat que l’Estat recapta més que mai. I, mentrestant, la nostra llengua i la nostra identitat estan en risc.

Davant d’aquesta realitat, que té responsables, alguns volen canalitzar el malestar convocant una vaga general.

I el 29 de novembre estem cridats a les urnes. Els ciutadans haurem de decidir qui estarà al capdavant de la Moncloa els pròxims anys. I és aquí on apareix la por.

Per una banda, la por de continuar com fins ara. Amb un PSOE controlat per l’extrema esquerra. I per l’altra, la por d’un govern de dretes que pugui arribar de la mà de l’extrema dreta. Aquells que volen acabar amb el català a l’escola i que qüestionen drets que hem aconseguit després de dècades de lluita, com les pensions i alguns drets de les dones i dels col·lectius LGTBI i tants altres drets socials.

Vas pel carrer i la gent et diu, desesperada, que no sap a qui votar. I és comprensible. Els grans mitjans de comunicació només parlen dels dos grans blocs, esquerres i dretes, i l’algoritme de les xarxes tampoc no ajuda a trobar altres veus.

Però, davant d’aquest panorama, hi ha una altra manera de mirar les coses: des del centre, des de la majoria de la gent. Un polític em va dir un dia:

«On és el centre? és on hi ha la majoria de la gent». I és exactament això.

Des de Junts per Catalunya reivindiquem aquesta centralitat. Catalunya al centre. Ni més ni menys.

Perquè quan hem estat decisius a Madrid hem aconseguit mesures que han millorat la vida de la gent del nostre país: la llei d’amnistia, la llei contra la multireincidència, poder parlar català al Congrés dels Diputats, la llei ELA per ajudar les persones amb necessitats de suport molt elevades, el compromís que l’Estat assumeixi el 50% de la despesa en dependència, frenar una pujada de les quotes dels autònoms, mesures per a la pagesia i ajornar l’entrada en vigor del Verifactu.

I també hem dit que no quan hem considerat que les mesures no eren les adequades. Com les 37,5 hores i mitja que posava en risc moltíssimes PIMES, o en els decrets d’habitatge. No perquè no considerem que l’habitatge és una de les grans prioritats del país, sinó perquè les mesures proposades penalitzaven milers de petits propietaris que, espantats per la inseguretat jurídica, han acabat traient els pisos del mercat.

I què no hem aconseguit? Què continua pendent? El concert econòmic, el traspàs integral de les competències d’immigració, l’oficialitat del català a Europa i el traspàs integral de Rodalies. Qüestions fonamentals per revertir una situació que ja és insostenible.

Per tant, aquesta no hauria de ser la campanya de la por. Hauria de ser la campanya de l’esperança i de la reivindicació. La reivindicació de poder viure (i dic viure, no malviure) en un país que val molt la pena.

Perquè quan els de casa, els partits que només tenen una única obediència, que és Catalunya, s’ocupen de les qüestions de casa, les coses poden començar a canviar.

Catalunya ha de tornar a ser al centre.