“Aquella Batalla de Flors”

Sempre dic que als lleidatans i a les lleidatanes el que ens agrada és trobar-nos. Ens trobem a l’Eix Comercial, a la plaça Ricard Vinyes, al mercat o a les terrasses. Sortim a fer un encàrrec i acabem comentant l’actualitat, preguntant per la família o recordant quant de temps feia que no ens vèiem. “El Lluís deu estar malalt perquè fa dos dissabtes que no el veiem”, deia sovint el meu pare. Aquesta manera de ser tan nostra explica també per què les nostres festes tradicionals tenen tanta força. Perquè són espais de trobada i també d’identitat. 

Lleida ha tingut sempre una societat extraordinàriament activa. Els Tres Tombs de Sant Antoni, la Fira de Titelles, els Moros i Cristians, les festes de Corpus amb les seves catifes, els Armats, els Fanalets de Sant Jaume, el concurs de pessebres, l’Aplec del Caragol, la diada castellera de Sant Miquel i tantes altres celebracions formen part de la nostra identitat col·lectiva. 

La Batalla de Flors és un exemple d’aquestes tradicions. I a poc a poc, sembla que es va perdent. Estic segura que la causa no és falta d’interès, perquè els carrers continuen plens de gent. Llavors, quin és el problema? Doncs que les tradicions no es mantenen soles.

Durant molts anys, l’Ajuntament premiava les carrosses guanyadores i subvencionava a totes les participants, perquè entenia que darrere cada carrossa hi havia desenes de persones treballant que enriquien la Festa Major. I això és aplicable a tota la cultura popular de la ciutat.

Un altre exemple és la tradicional trobada de gegants, durant anys un dels actes més esperats de la Festa Major. Colles geganteres d’arreu omplien els carrers i convertien Lleida en un punt de trobada de la cultura popular. Aquest any, però, molts lleidatans ens vam fer la mateixa pregunta: on eren?

I el mateix passa amb les pubilles i els hereus. Celebro que s’hagin recuperat (gràcies a una moció de Junts per Catalunya), però crec que hem de fer un pas més. Històricament representaven els barris i les partides de l’Horta. Avui aquest vincle s’ha perdut. Potser valdria la pena recuperar-ne l’essència original i tornar a vincular-los al teixit veïnal de la ciutat. Al cap i a la fi, han estat els barris i les partides els qui l’han mantingut viva, fins i tot després que l’Ajuntament l’eliminés a nivell institucional.

Lleida és una ciutat amb moltes tradicions. Una ciutat que estima la cultura popular, perquè, en el fons, és també la nostra manera de trobar-nos. Si volem preservar aquesta manera de ser tan nostra, hem de cuidar les entitats que la fan possible. Perquè darrere de cada gegant, de cada carrossa, de cada castell, de cada catifa de Corpus o de cada fanalet hi ha persones que, de manera desinteressada, contribueixen a fer ciutat.

Us imagineu que totes les festes organitzades per la societat civil no es fessin? Què quedaria de les nostres festes de maig i de tot el calendari festiu de la ciutat? Res.

I per acabar, a les festes hi ha d’haver grans actes, però també petits gestos. Hi ha ajuntaments que incentiven que carrers i balcons estiguin guarnits recordant que la ciutat està de celebració. A Lleida, això no passa. Fins i tot aquest any els autobusos circulaven sense les tradicionals banderetes de Festa Major. Pot semblar una anècdota, però crec que no ho és. Se’n diu prioritats.

La cultura popular mereix alguna cosa més que un agraïment. Mereix el compromís de tota la ciutat, però especialment d’un Ajuntament que ha d’entendre que cuidar les nostres tradicions és també cuidar allò que ens fa ser Lleida.