Violant Cervera, portaveu del Grup Municipal de Junts per Catalunya a la Paeria de Lleida
Els Camps Elisis són molt més que un parc. Són història, memòria i una part essencial de la identitat de Lleida. Inaugurats l’any 1864 per l’alcalde Manuel Fuster, van representar la gran aposta de la ciutat per crear un espai verd, cultural i social al costat del riu Segre. Durant dècades van ser el gran punt de trobada dels lleidatans. El lloc on la gent passejava, anava al teatre, escoltava música, participava de les fires o simplement hi feia vida.
Per això costa tant entendre com hem pogut arribar fins aquí. El que ha passat als Camps Elisis no és una degradació lenta ni inevitable. Ha estat una degradació inexplicable. Durant dècades, els diferents governs municipals van anar abandonant aquest espai fins al punt de tancar, una darrere l’altra, totes les seves edificacions: el Xalet noucentista del 1924; el teatre construït l’any 1902 i transformat posteriorment en el Pavelló de l’Antorxa; la piscina coberta, avui desapareguda; i el Palau de Vidre. Alhora, els pavellons firals també s’han anat degradant any rere any sense cap actuació de fons ni les inversions que mereix un espai estratègic per a la ciutat.
I el més greu és que cada dia que passava sense actuar-hi, la rehabilitació era més difícil i més costosa. La factura de la deixadesa ha anat augmentant davant la inacció permanent. Fins al punt que semblava que la ciutat s’havia resignat a perdre un dels seus espais més emblemàtics.
Avui, molta gent ja té una mala imatge dels Camps Elisis. És un lloc on pràcticament no hi va ningú si no és perquè hi ha un concert, l’Aplec del Caragol, les Fires o algun esdeveniment programat. La resta de l’any és un espai buit, deteriorat, desaprofitat i desconnectat de la ciutat.
I això és especialment trist quan parlem d’un parc privilegiat, situat al costat del riu Segre. Sí, la canalització ha permès que molts lleidatans tornin a gaudir del riu, però continua faltant una visió clara del que aquest espai pot arribar a representar. Moltes ciutats voldrien tenir un riu travessant el centre. Lleida el té. I mentre altres ciutats somiarien tenir un espai així, aquí parlem de “les platges de Lleida”. No. El que tenim i reivindiquem és la llera del riu Segre, un espai extraordinari que mereix ser dignificat i reconnectat amb la ciutat.
Per això la reforma del Palau de Vidre és tan important. No és només la rehabilitació d’un edifici. És la primera oportunitat real, després de moltes dècades, de començar a recuperar els Camps Elisis. I si avui això és possible és gràcies a la injecció de 3 milions d’euros dels fons europeus Next Generation, aconseguits l’octubre del 2022 gràcies a la implicació del personal tècnic d’Urbanisme de la Paeria i del regidor Toni Postius, que van apostar per presentar un projecte ambiciós i solvent. Un projecte que va aconseguir quedar en novena posició entre prop d’un miler de propostes presentades a tot l’Estat. Les obres es van adjudicar el febrer del 2023.
És evident que la reforma del Palau de Vidre tornarà a donar vida a aquest espai i pot convertir-se en el primer pas real per recuperar els Camps Elisis. Però també sorprèn la poca generositat política que hi ha hagut al voltant del projecte. El Palau de Vidre ja s’ha presentat dues vegades a entitats i col·lectius de la ciutat i, en canvi, els grups municipals encara no coneixem ni la distribució definitiva dels espais ni el model concret de funcionament. Ni tan sols se’ns ha convidat a aquestes presentacions. I costa d’entendre quan parlem d’una inversió pública impulsada gràcies a una feina iniciada durant el mandat anterior.
Ara bé, els Camps Elisis necessiten molt més que una obra puntual i mil presentacions. Necessiten tornar a tenir ànima. Recuperar el Xalet, rehabilitar l’Antorxa, dignificar els jardins i reconnectar el parc amb el Segre. La ciutat sempre ha estimat els Camps Elisis, però fa molt de temps que hi viu d’esquena. I això no és responsabilitat dels lleidatans i lleidatanes. És responsabilitat dels qui, durant dècades, no van entendre que abandonar els Camps Elisis era abandonar també una part de la ciutat.
