Violant Cervera, portaveu del Grup Municipal de Junts per Catalunya a la Paeria de Lleida
T’agrada el projecte de les torres de la Llotja? Molts lleidatans i lleidatanes ni s’ho plantegen. Probablement perquè després de gairebé vint anys d’anuncis, ‘renders’ espectaculars, promeses i intents frustrats, simplement no s’acaben de creure que aquesta vegada les torres de la Llotja vagin de debò.
Ens han venut diferents arguments per justificar el projecte. El primer, l’habitatge protegit. Evidentment que és important construir habitatge protegit, però no es pot justificar qualsevol despropòsit urbanístic apel·lant a aquesta necessitat.
El segon dels arguments és que Lleida ha de poder aspirar a tenir arquitectura singular i edificis emblemàtics que reforcin la personalitat de la ciutat. I també estem d’acord amb aquesta afirmació, però aquestes dos torres de ciment, no són precisament la gran joia arquitectònica. Les imatges que hem vist transmeten més aviat la sensació d’una edificació pensada per ajustar costos i fer viable una operació financera que no pas un projecte excepcional pensat per enriquir la ciutat.
Aquestes dos torres canviaran l’skyline de Lleida, la visibilitat de la Llotja i la fisonomia d’aquesta entrada de la ciutat. Fins ara, la Seu Vella era la icona de l’arribada, ara tindrem dos “icones” més. Perquè estem parlant de dos grans blocs de fins a 125 metres d’alçada, situats al costat del riu Segre.
El debat, per tant, no és si cal construir habitatge o si volem edificis singulars. El debat és com el construïm, on el construïm i amb quin model urbanístic.
En el darrer ple municipal es va votar l’aprovació inicial del nou POUM, que precisament ha d’obrir una reflexió sobre la Lleida de les pròximes dècades: les alçades, la densitat, els espais públics i l’equilibri urbà. I, en canvi, paral·lelament, consolidem una operació que sembla anar en direcció contrària.
Estic convençuda que aquestes reflexions són compartides per la majoria. Llavors, per què hem de construir aquestes torres? Doncs perquè no neixen d’una reflexió urbanística sobre què necessita Lleida. Formen part d’una operació iniciada fa gairebé vint anys, en plena bombolla immobiliària, vinculada directament a la construcció de la Llotja.
L’any 2007, la Paeria va vendre aquest solar per 49,5 milions d’euros amb l’objectiu de finançar el Palau de Congressos. Un preu absolutament desmesurat segons qualsevol lògica de mercat, però que servia per alimentar el relat que la Llotja sortiria “gratis” a la ciutat. El temps ha demostrat que no era cert. I que el preu real de la Llotja és aquests dos grans blocs de ciment.
La crisi econòmica va enfonsar el projecte. Després van venir la fallida de Catalunya Caixa, el pas dels terrenys per la SAREB, el retorn al BBVA i l’arribada de Metrovacesa. Durant tots aquests anys hi ha hagut anuncis grandiloqüents (amb edificis més o menys singulars), projectes frustrats i obres que no han anat mai més enllà d’uns moviments inicials.
I avui, gairebé dos dècades després, la ciutat continua pagant les conseqüències d’aquella manera de fer política basada en grans inversions, grans titulars i decisions imprudents. Aquestes torres són, en el fons, una herència més d’aquell model. Més que un projecte pensat per dignificar aquest espai, la sensació és que ens trobem davant d’una operació concebuda per extreure el màxim rendiment possible d’un solar que fa vint anys que arrossega problemes.
La nostra esperança és que aquest projecte tampoc acabi prosperant. Lleida necessita habitatge, i especialment habitatge de protecció oficial. I també pot aspirar a tenir arquitectura singular i edificis emblemàtics.
Però les ciutats s’han de pensar bé. I aquestes torres no semblen pensades per enriquir Lleida, sinó per resoldre una operació financera enquistada des de fa gairebé vint anys.
Si algun dia Lleida ha de tenir un edifici icònic, fem-lo. Però pensem-lo, situem-lo i construïm-lo bé. No aquí. No al costat de la Llotja. No amb dos grans masses construïdes que acabaran dominant l’entorn i donant la sensació que et cauen al damunt.
